Qui dóna de menjar a qui

Esta és la carta que el nostre company Xavo Giménez va enviar al director del diari Levante EMV com a contestació a les (desafortunadíssimes) declaracions de "Isabel Boing 747", coordinadora del PPCV. Gràcies Xavo, GRÀCIES.

Qui dóna de menjar a qui

Xavo Giménez.

Hui m'he alçat i el segon que he fet ha sigut vore si Isabel Bonig havia escrit una carta als actors demanant disculpes per les seues declaracions. «Els actors valencians estan mossegant la mà que els dóna de menjar». Pot ser més retrògrada esta frase? Qui dóna de menjar a qui? És evident que som nosaltres, els valencians i valencianes, els que li donem de menjar. Els que paguem impostos perquè ells gestionen i no manen. Quan a Bonig se li canvie de lloc, trepe o caiga, nosaltres, els actors, continuarem sent actors, sempre. Eixos diners no són seus, senyora, són nostres. No siga funcionària de la caritat partidista. Cal vore l'art del drap brut, la genialitat de la política de guarderia que utilitza esta senyora. Atribuir el passat socialista del membre de la AAPV Juli Disla al seu interès polític després de la lectura d'un manifest que avala quasi la totalitat de la professió valenciana és lluir-se en allò simple. ¿És que Bonig posarà a treballar als seus mercenaris a la recerca del passat de tots els que votem per este manifest? Jo, per si busca el meu currículum, li diré que sóc un valencià antivalencià que odia al valencià que em diu antivalencià per ser valencià. Vergonya, cavallers, vergonya.

Diu també que la nostra desinformació és notòria. Que la nostra dotació és major que la de Castilla-La Manxa o que la d'Andalusia. Que tenim més espectadors. D'una banda ens comparen amb Londres (Rita va arribar a dir que el nou Mercat de Colom era al Covent Garden londinenc, ha, ha, ha...). Som un referent en el món, som el centre del món (també ho va dir Rita... i Carles V). Quan la comparació es torna en termes artístics, la comparació és amb Conca o Ciutat Real o Jaén.

I el remat el va posar quan va amollar això de «no els vaig vore ahir a la Gala dels Goya demanant-li al president del Govern més inversions per a la Comunitat». No ens veieres perquè som invisibles. És un do que dóna el treballar en aquesta terra. A la que tots els projectes de qualsevol percal creatiu moren en l'intent. No es maduren les coses, es perden a l'estil «senyor pirotècnic...». Allò fàcil és comprar al mestre etern, a Valeri Guerguiev, Sara Papas, La Fura dels Baus o Lorin Maazel. Allò difícil és crear al mestre. Allò fàcil és anar a allò fàcil.

No estem de braços creuats, com vostè va dir. Treballem gratis. Cobrant de la seua Generositat, perdó, Generalitat amb mesos de retard, entestat empreses, anul•lant gires i rebaixant sous fins el riure. No ens ratlle de desfatxatats, per favor. Confie en nosaltres, confie en la seua gent. No s'enfaden amb nosaltres, no ens manipulen, no ens callen, no ens manen, no ens odien, no ens posen en una llista, no ens no. No ens compren. Venda’ns.